Segon Aniversari

Avui fa dos anys, que vaig començar aquest blog. Les temàtiques dels meus escrits han anat variant, perquè tot i tothom canvia i evoluciona i els meus interessos també. És força evident que al principi escrivia molt més (cada cop que miro l’arxiu de blog, a la dreta, i veig que vaig escriure més del doble el 2008, en cinc mesos, que el 2009, en tot un any, em sorprenc!), però és que quan vivia al Canadà tot em semblava més curiós que aquí. També és veritat, que allà tenia més temps lliure i feia més coses fora del comú, com ara sortir al carrer a 30 sota zero i menjar pumpkin pie.

Però bé, això no val pas dir que ara m’avorreixi! Al contrari, durant aquest segon any d’existència del blog, he acabat la carrera i he fet un màster, motiu pel qual la meva vida social s'ha vist reduïda a la mínima expressió (cosa que també em serveix de justificació per la disminució d'aportacions a aquest blog). Tot i això, sempre que puc, vaig de vacances, cap de setmana, escapada o similar a algun lloc interessant: Londres, Viena, Carcassone, Delhi.

Durant aquests últims temps, també he començat a desenvolupar una nova afició: la pintura. Bé, dit així sembla una cosa molt seriosa i la veritat és que només he acabat un quadre i no és res de l'altre món... però qui sap? Potser d'aquí tres-cents anys, val una fortuna! Aquí, teniu la meva primera "obra d'art" titulada Atrofia paisatgística.

Pels nostàlgics com jo, que no ens cansaríem mai de veure la mateixa pel·lícula i que hem rellegit llibres simplement perquè en aquell moment no ens veiem capaços de trobar res millor per llegir i volíem tenir garanties que la lectura no ens decepcionaria, he mirat una mica els posts antics i he fet una petita tria. Primer de tot, he mirat quin escrit tenia més comentaris. El guanyador (amb bastanta diferència) és el de l'enquesta d'abans que nasqués la Júlia. També he buscat quin tenia més comentaris després d'aquest, perquè a l'enquesta també vaig iniciar una petita campanya que va provocar molts comentaris. Es titula Prendre's la història amb bon humor i a mi m'ha fet gràcia tornar-lo a llegir (per això us deixo l'enllaç!). Per aquí, també he trobat el moment estelar en el qual vaig descobrir The Rhino Party, que tot i passar desapercebut en el seu moment, crec que es mereix una menció especial. I, per anar acabant, volia enllaçar l'últim viatge de l'any passat, a Viena, però acabo d'adonar-me que ja ho he fet un tros més amunt. Per tant, us deixo el link del primer viatge de l'any passat, a Banff. Sembla que fos ahir!

Breu estada a l'Índia

Com molts ja sabeu, dissabte passat vaig marxar de vacances. El que passa és que per motius personals, vam haver d’avançar la nostra tornada i dimarts ja tornàvem a ser a casa. La conseqüència d’haver estat tants pocs dies de vacances és que tinc molt poques fotos per ensenyar-vos; ara bé, això no vol pas dir que no fos tota una experiència! Dissabte, vam marxar cap a l’Índia, on teníem previst visitar varis llocs i llavors, volar cap a Kathmandu i estar uns quants dies al Nepal.

En resum, el viatge va ser un cúmul de despropòsits. Primer de tot, ens van perdre les maletes. De fet, no és que ens les perdessin a nosaltres sols; unes 25 persones que havien fet escala a Moscou no teníem maletes... ens van explicar que les posaven en contenidors i que se n’havien oblidat un allà. En fi, aconseguir omplir el formulari va ser una odissea que va durar cap a dues hores. A més a més, una hora després d’haver arribat a Delhi, ens vam quedar sense passaports, perquè havien de fer-ne fotocòpies. Sí, sí, una noia ens va dir això i li vam donar; llavors, quan ja els tenia tots, els va posar en una bossa de plàstic i la va donar a un noi que fins aquell moment havia estat recollint maletes. Quan vam demanar-li exactament on s’estava emportant els passaports, ens va dir (com si fos la cosa més normal del món) que se n’anava al pis de dalt a fer-ne fotocòpies... el moment de recuperar els passaports també va ser curiós: un senyor els va escampar a sobre un taulell i ens va venir a cridar dient “Veniu a recollir els vostres passaports!” I allò semblaven les rebaixes, tots els passaports allà i tothom remanant-los buscant la seva foto... Després d’aquesta primera experiència, vam marxar de l’aeroport, una mica desinflats i sense saber si el nostre equipatge arribaria l’endemà o al cap de tres dies.

La primera impressió de la capital va ser força dolenta, escombraries per tot arreu, gent vivint en tendes fetes amb plàstics als carrers, dormint a dins de les botigues i és clar, tothom ens mirava molt encuriosits i ens deien coses, volien que compréssim coses o ens volien portar en taxi o rickshaw. Bé, al final, vam decidir marxar cap a Agra el mateix dia, tal com teníem previst i les maletes ja les enviarien quan arribessin. Vam anar a una mena d’oficina de turisme i vam llogar un cotxe amb conductor. Aquí, va començar la nostra aventura sobre quatre rodes.

Anant a peu, ja vam notar que les normes de circulació se les prenien bastant a la lleugera. Però en cotxe, vam començar a tèmer per la nostra integritat física. En teoria, condueixen per l’esquerra, però avancen per totes bandes, condueixen per sobre la línia de la carretera (sigui contínua o discontínua) i tenen certa tendència a inventar-se carrils – si el carril de la dreta està col·lapsat i el de l’esquerra també, passo pel mig. Una vegada surts de Delhi (que és grandiós i tardes una bona estona), hi ha el que en podríem dir una autopista per anar fins a Agra. Per nosaltres, allò segurament seria una autovia perquè només hi ha dos carrils en cada sentit (però com que se n’inventen, sempre n’hi ha com a mínim tres). Mentre anàvem conduint a tota velocitat i fent avançaments impossibles, evidentment sense cinturó, que no funcionaven, ens vam trobar algun vehicle en direcció contrària, però normalment passava més o menys per la vora. En un moment determinat, vam trobar un embús de trànsit; llavors, el cotxe que teníem davant va començar a fer maniobres per girar. Nosaltres vam pensar que potser s’havia equivocat o que volia girar (llavors ja no ho trobàvem tan estrany canviar de sentit a l’autopista), però es van dir quatre coses en hindú amb el nostre conductor i amb algun altre des de dins el cotxe mateix i vam canviar tots de sentit! Jo, innocent de mi, li vaig preguntar al conductor si hi havia hagut algun accident, la resposta va ser ‘There’s a traffic jam!’ (‘Hi ha un embús de trànsit’). Ja ho veia que hi havia un embús, però quan vam girar no feia ni un minut que ens havíem parat! El cas és que llavors vam anar una estona amb molts altres cotxes en sentit contrari per l’autopista (lògicament, també amb més carrils dels que realment existien) esquivant els cotxes que venien de cara, fins que vet aquí que vam trobar molts cotxes parats de gent que havia decidit no canviar de sentit. Ara sí, que estàvem arreglats! Teníem un col·lapse impressionant de trànsit en els dos sentits de la marxa. Llavors, va ser quan els cotxes grans (4x4, algun autocar) van decidir travessar la mitjana de l’autopista. Nosaltres anàvem amb un Tata, un turisme petit i baix, cosa que jo em pensava que ens impedia intentar fer el mateix... però es veu que no. El conductor va començar a fer maniobres, va accelerar i vam xocar amb la mitjana! Tot i això, no va desistir i ho va tornar a intentar i aquest cop, ho va aconseguir. Evidentment, un cop superat l’obstacle de la mitjana, vam tornar a anar en la direcció que a nosaltres ens interessava, que era la contrària a la gent normal que anava per aquells carrils. Al cap d’una estona, vam sortir per un lateral i vam estar anant per allà, que era un camí de terra, amb tot tipus de vehicles, carros tibats per mules, bicis, camions, gent a peu, etc. fins que vam haver de tornar-nos a incorporar a l’autopista per acabar d’arribar. Allò va ser un caos monumental; només cal comentar que l’únic policia (o similar) que vaig veure, feia parar els cotxes que anaven en la direcció correcta perquè els que anàvem en sentit contrari poguéssim travessar els seus carrils i posar-nos al lloc que ens tocava.

No estic segura de com ho vam fer, però el cas és que vam arribar a Agra sencers. Allà, vam passar la nit i l’endemà de bon matí, vam anar a visitar el Taj Mahal, que realment és impressionant. Hi vam arribar a quarts de set del matí i ja feia una calor asfixiant! El Taj Mahal ens va agradar molt, però la veritat és que hi ha un contrast enorme entre la realitat de fora i el que veus allà dins. Mentre a fora, tot està brut i la gent sembla que vaguin pels carrers sense rumb, a dins el recinte del Taj Mahal, tot està net i ordenat (amb una simetria perfecta, pel què ens van explicar) i es respira un aire de riquesa i de tranquil·litat impossible de trobar a fora.

A mi, personalment, em va quedar clar que d’aquí un temps, tornaríem a anar a l’Índia, ara que ja sabem què ens trobarem. Com que fins gairebé el dia abans de marxar no teníem clar si hi podríem anar o no, no vaig tenir temps de fer-me una idea clara d'on anava. La meva idea de l'Índia suposo que estava basada en fotos com les últimes que he penjat, o sigui en el Taj Mahal i amb dones amb mocadors de colors llampants, i la veritat és que els colors que predominen a les ciutats són més foscos i apagats. Tot i això, també tinc força clar, que amb alguns dies més ens hauríem acabat d'acostumar a la manera de fer índia (bàsicament, perquè si no, haguéssim acabat malalts...). Ah i molt important, el proper cop que vagi a l'Índia, si es pot triar, s’intentarà no anar-hi a l’estiu, perquè fa massar calor!

L'hoste

El 7 d’octubre, vam gravar una pel·lícula coreana que feien a TV3, L’hoste. Era un cas molt curiós perquè resulta que tenia algunes crítiques espectaculars – del tipus ‘És la millor pel·lícula dels últims 30 anys!’ – i d’altres espectacularment dolentes, com ara ‘no perdeu ni un minut de la vostra vida veient-la.’ Això vol dir que, com a mínim, la pel·lícula no deixa indiferent, cosa que en principi és bona. Més a prop, tenia la crítica dels meus pares que la van anar a veure al cinema i van sortir-ne bastant perplexos. Per això, fa tants dies que l’havíem gravat i no havíem acabat de trobar el moment per posar-nos-hi.

Us explicaré una mica l’argument. La pel·lícula comença amb uns científics abocant productes tòxics en un riu. Passa el temps i com a conseqüència d’aquests abocaments, apareix un monstre que es menja gent. Vist així, no sembla una pel·lícula gaire prometedora, però de debò que no és tan dolenta com sembla! La família protagonista és força peculiar: un pare amb algun tipus de retard mental, una tieta tiradora d’arc professional, un tiet alcohòlic i un avi propietari d’una botigueta de llaminadures a la vora del riu (el riu del monstre). Amb aquest panorama, l’adolescent protagonista ha sortit prou normal... malauradament, el monstre se l’enduu i els altres estrellats l’han d’anar a rescatar!

Si fos una pel·lícula americana a les que estem acostumades, tindria bastant clar com acabaria (la noia rescatada en l’últim moment i el tiet i l’avi morts, aquest últim segurament en un acte heroic sacrificant-se pels altres membres de la família), el que passa és que la narrativa asiàtica funciona diferent. El que a mi em confon d’aquesta pel·lícula és que no es pot classificar en un gènere definit, ni tan sols sóc capaç d’assegurar que era una tragèdia, perquè té unes escenes còmiques brutals. O sigui, els protagonistes podien estar davant d’un altar amb fotos de les víctimes del monstre plorant desconsoladament, però d’una manera tan exagerada i sobreactuada que feia gràcia... vaja, que gairebé et senties malament per riure veient una escena que hauria d’haver estat molt dramàtica.

En fi, a mi, la pel·lícula em sembla passable, ja que no és tan horrorosa com havia llegit en algunes crítiques; ara bé, he vist pel·lícules força més bones! Jo l’he trobat interessant perquè és molt diferent de les pel·lícules que acostumem a veure... de fet, crec que és la primera pel·lícula coreana que he vist mai!! Però, no serà pas l’última.

Som una nació

Ahir, vaig anar a la meva primera manifestació. Tot i que ara acabo de llegir que l’agència EFE diu que hi havia 56.000 persones, la veritat és que hi havia molta gent. Per tant, jo em quedaria amb les xifres que superen el milió de participants. Jo, amb el meu escepticisme/pessimisme habitual, em temia que no fos així. Hi havia moltes raons per no anar-hi: era dissabte, feia calor, estem bastant segurs que manifestar-se no servirà per res, hi ha una desafecció generalitzada cap a la classe política i, a més a més, fora de Catalunya no se’ns escoltarà i si ho fan pot ser pitjor, perquè no se’ns entendrà. Però el cas és que el poble va respondre. Ara, ens toca esperar i tenir fe que els polítics no ens decepcionin.

La manifestació va anar prou bé, tot i que potser hauria fet falta una mica més d’organització per assegurar-se que la manifestació pogués avançar correctament, que pel que ara veig la capçalera va estar-se una hora parada. És ben curiós com no t’assebentes de res allà (sí, molts i-pods, mòbils “supermegaguays” ... però potser una ràdio amb piles hauria sigut útil!) i penses ‘Caram, no ens estem movent gens!’ i llavors és quan es decideix avançar pels laterals... encara que pels altaveus (que gairebé no se sentien al principi de la manifestació) diuen que no ho feu! Però, al final, nosaltres vam fer tot el recorregut des de l’encreuament de Passeig de Gràcia amb la Diagonal fins a la plaça Tetuan en una mica més de dues hores. També ens va passar una cosa força confusa. De cop i volta, mentre estàvem caminant tranquil·lament per on tocava (no pels costats), va aparèixer un grup de persones per un carrer perpendicular a Passeig de Gràcia que van irrompre a la manifestació, gairebé semblava que fos una altra protesta i que ens haguéssim creuat per casualitat. No és que em sembli del tot malament, el que trobo més discutible és que aquesta grup l’encapçalaven dues pancartes, primer una amb el lema ‘Adéu, Espanya’ i després una senyera, cosa que em sembla la mar de bé, però el que sincerament ja no em sembla tan bé és que la primera pancarta la portin només nens i nenes de no més de 10 anys suposo que empesos pels seus pares, perquè van entrar amb molta decisió.

Pel què fa als lemes i pancartes, fa certa gràcia que els polítics i entitats del país es dediquin a perdre el temps discutin sobre això. Sobretot quan després, a la més mínima, pleguen la senyera i la pancarta. Però és que a més a més, la gent va a manifestar-se amb les pancartes fetes de casa i criden els lemes que volen, com ha de ser! Això em va agradar especialment, perquè és una mostra que Catalunya és una font d’idees i originalitat inesgotable. Primer, el cartell, hi ha el cartell d’aquesta senyora, que va acabar posant per mi.


A la fotografia, no es veu gaire bé, però el senyor que l’acompanyava també en portava un d’interessant: L’estatut que ens cal és el de Portugal! Vaja d’això se’n diu una família (de fet, no tinc ni idea de si eren família o no...) imaginativa, que s’hi esforça i es prepara abans de sortir de casa! També em va agradar molt una senyera que deia ‘Espanya retalla... Catalunya s’uneix!!!’ És una idea molt maca que estaria bé que durés. Evidentment, tampoc podia faltar-hi el pop més famós del món!

Què bonic que és veure un poble unit als carrers de la seva capital fent onejar banderes festivament, però quina llàstima que això només passi quan fa falta protestar contra una sentència injusta i proclamar que som una nació, fet obvi que ens pensàvem que ja teníem assimilat.

Noces d'Or!

Avui, hem celebrat les Noces d’Or dels meus avis, el Joaquim i la Pilar.

De fet, ells es van casar l’1 d’octubre de 1960 a Cal Vidal, o sigui que encara falten uns quants mesos per arribar als 50 anys, però avui ho hem celebrat amb un dinar amb la família.

Com en tota celebració, hi han hagut regals: rams de flors, fotos familiars i un conte il·lustrat que resumeix aquests primers 50 anys de casats del Joaquim i la Pilar, que la Marta i jo hem llegit després de dinar.

I és que en aquest temps, han passat moltes coses, han tingut dues filles, dues nétes i una besnéta, hem anat d’excursió a molts llocs i hem anat molt en barca! Per això, vam buscar aquests nuvis pel pastís.

Moltes felicitats, avis!!! Esperem poder continuar celebrant aniversaris amb vosaltres durant molts i molts anys!!!

Fent classe d'anglès!

Hi ha dos motius, bastant relacionats entre ells, pels quals aquest any no escric gaire al blog. El primer és que el dia del meu aniversari vaig començar el famós màster en formació del professorat. Sí, sí, no fa gaire gràcia començar les classes el dia de l’aniversari. Bé, quan acabi el curs, a finals de juny (o sigui la setmana que ve), ja faré una valoració global d’aquest màster, de moment, les paraules caos i desconcert resumeixen la situació força bé. El segon motiu és que tinc menys temps lliure per fer coses interessants.

Bé, gràcies a aquest màster, he descobert que m’agrada més del què em pensava fer classe d’anglès. Malauradament, a la universitat, debatem de moltes metodologies i activitats que són una mica utòpiques... planegem listening activities que duren una classe sencera (si és que són possibles d’acabar-les en una sola classe), fem servir el PowerPoint com si totes les aules d’institut tinguessin ordinadors i funcionessin bé, etc. Però el cas és que m’ho vaig passar molt bé durant les pràctiques que vaig fer el mes passat. Durant el mes de febrer, vaig fer una estada d’observació a l’Institut Guillem de Berguedà de Berga i al maig, vaig tornar-hi a fer classe a primer de batxillerat. Aquesta foto és d’un dia que vam fer un dictat interactiu. La qualitat de la foto és pèssima però és una imatge treta d’un vídeo.

El dictat interactiu és una activitat que crec que heu de conèixer. A mi, em va semblar una cosa molt interessant i innovadora, però es veu que no és veritat i que fa anys que es fa. S’han de triar textos d’una dificultat i llargada semblant i fer que els estudiants es dictin aquests textos els uns als altres. O sigui, en teoria, els alumnes s’agrupen en parelles, un membre de la qual corre des del seu lloc fins al text, en llegeix un tros i el memoritza, torna al seu lloc i li dicta al seu company, que ha d’acabar-lo amb el mínim nombre de faltes. Els textos eren sinopsis de pel·lícules relacionades amb l’espai. Aquesta temàtica la vaig triar perquè el vocabulari del tema que fèiem era de l’espai i els alumnes havien d’escriure una crítica d’una pel·lícula i així es començaven a familiaritzar amb el tema.

Com que el grup on jo feia classe era força nombrós, hi havia 37 alumnes, i la classe no era gaire gran – i estava plena de taules, que feien nosa – en comptes de parelles, els alumnes van formar grups de quatre o cinc persones. Havien de triar un speaker i els altres havien d’escriure; de manera que cada alumne tingués una còpia del text al final del dictat. Aquesta última idea es veu que va quedar una mica difusa, perquè alguns grups no se’n van enterar i van escriure’n un entre tots. L’activitat em va agradar molt i a més a més, els alumnes estaven força motivats. Tenien un quart d’hora per completar el text i només parell de grups ho va aconseguir (això va ser culpa meva, els textos eren força llargs!) i a sobre, hi havia grups que feien trampes (no corrien, sinó que llegien cridant, o corrien més d’un alumne per anar més ràpid), però tot i així crec que aquesta activitat té possibilitats.

Carcassonne

L’any passat (imagineu-vos si fa dies, que us parlo d’abans de l’última entrada a aquest blog), la meva mare va anar a Philly a veure la Júlia (i la Marta i el David, de pas que hi anaven van aprofitar-ho!). El cas és que es veu que la meva germana i el meu cunyat estaven força enganxats a un joc de taula anomenat Carcassonne, que consisteix en fer pobles i ciutats medievals i sumar punts quedant-te territoris. Doncs bé, per algun motiu van arribar a la conclusió que jo havia de conèixer aquest joc i el van portar cap aquí; i lògicament, jo em vaig viciar una mica, cosa que tampoc és gaire difícil.

Després d’això, per Reis, em van regalar un cap de setmana a Carcassonne, a França, suposo que per tal de millorar la meva tècnica! I, de fet, ja fa un parell de mesos, que hi vam anar. Vam marxar el dissabte d’hora el matí i vam tornar diumenge el vespre. Era un cap de setmana força ventós, però ens va agradar molt i vam fer moltes fotos. Carcassonne és una ciutat emmuralluda molt ben conservada; avui en dia però, la ciutat ha crescut molt cap a l’altra banda del riu.

Pel que diu la llegenda, la ciutat es diu Carcassonne, perquè quan Carlemany assetjava la ciutat, la princesa Carcas liderava la defensa de la ciutat, ja que el seu marit, el rei, s’havia mort. Com que la ciutat estava sitiada no podia entrar-hi menjar i Carlemany es pensava que no tardarien gaire temps a rendir-se. La princesa va atipar un porc i el va llançar per sobre les muralles contra Carlemany, que, en veure que es podien permetre malgastar l’aliment d’aquesta manera, va decidir deixar-ho estar. Després, la princesa (Carcas) va tocar (sonne) la campana de l’església per anunciar les bones notícies als ciutadans.