Haruki Murakami

Quan feia primer de carrera, una de les assignatures obligatòries era Teoria de la Literatura; no és que fos l’assignatura més apassionant del món, però tampoc estava tan malament com sembla pel nom. Això sí, cada dimarts i cada dijous me n’anava a dinar amb la sensació de ser una de les persones més ignorants del món, per tots els llibres que no havia llegit i que es veu que eren imprescindibles per qualsevol que intentés estudiar literatura. Tenint en ment l’ambciós objectiu de solucionar aquest problema, vaig començar a fer una llista d’aquestes grans obres de la literatura universal. Fer llistes és un recurs que faig servir sovint, tot i que normalment o bé perdo la llista o bé no li faig gaire cas. Evidentment, d’aquella llarga enumeració literària, no en dec haver llegit més de dos o tres i un dels grans privilegiats és Tòquio blues d’Haruki Murakami, recent guanyador del Premi Internacional Catalunya.

Murakami va escriure Tòquio blues - Norwegian Wood l’any 1987 (un gran any!), però va tenir el seu gran moment de glòria a principis d'aquest segle, sobretot a Europa. Llegint-lo, em va passar una cosa que no m’havia passat mai. Per una banda, tenia moltes ganes de continuar-lo llegint, per a saber com s’acabava; però per l’altra, tenia molta por d’arribar a l’última pàgina per dos motius: el primer és que patia per si el final em decepcionava; el segon és que no sabia què podria llegir després de Tòquio blues, sabia que hi hauria un abans i un després. Pel què fa al final, tenia sensacions molt contradictòries respecte com havia d’acabar i això crec és degut al ritme literari oriental. La sinopsi del llibre aparentment no té res gaire especial; és la història d’un noi que es trasllada a viure a la ciutat per estudiar a la universitat i ens explica com es relaciona amb el seu entorn. Des del punt de vista occidental, hi ha alguns punts de frustració en aquesta novel·la, ja que estàs tota l’estona esperant que passi “algo”, pots estar perfectament llegint quatre pàgines en les quals el protagonista passeja sol pel costat d’un riu sense trobar-se res ni ningú o, encara pitjor, el protagonista pot estar passejant amb algú i no es diuen res en tota l’estona. Això fa que al final, no hi hagi d’haver un “final twist” impressionant tipus pel·lícula de Hollywood en la què en 10 minuts al final salven el món, però inconscientment, el continues esperant. Al final, el final no em va decepcionar i era coherent amb la novel·la, virtut que tot sovint no es valora prou. La meva sensació després d’aquest final va ser molt diferent que la meva única experiència anterior amb la literatura d’origen japonés: una història curta de Kazuo Ishiguro anomenat A Family Supper (Un sopar familiar), potser perquè no estava acostumada al seu ritme, recordo que quan vaig pensar ‘va que ara es posa interessant’, sobtadament es va acabar.

Com que tenia aquest record de l’última història curta d’origen japonès que havia llegit, vaig tenir alguns dubtes quan em va caure a les mans El salze cec i la dona adormida i, és clar, la sensació de meravellosa incomoditat barrejada amb certa frustració es multiplicava, perquè cada història és un petit univers. A més a més, els personatges de Murakami tenen una vessant psicològica que barreja elements irracionals i estrambòtics amb una facilitat que gairebé sembla que aquestes siguin característiques comunes de persones reals. Continuant explorant Murakami, vaig creuar-me amb L’amant perillosa, i ja em vaig veure capaç d’identificar alguns trets particulars dels seus llibres: el jazz, la solitud, el passat que torna, la vida nocturna de la ciutat són nocions que apareixen gairebé sempre en algun moment o altre de la història.

Ja fa un parell d'anys, vaig descobrir Kafka a la platja. I és un llibre que em va sorprendre per molt, perquè... passen coses! Bé, més ben dit, el lector, o almenys jo, està convençut que passen coses, tot i que, com sempre, el final sembla un començament i no se sap què ha passat ni què passarà. A nivell literari, és una novel·la complexa que combina tres eixos: en primer lloc, hi ha la història de dos personatges molt diferents i aparentment sense cap nexe d’unió, però amb algunes lleugeres similituds que obren les portes a una infinitat d’hipotètiques possibilitats; en segon lloc, alguns dels capítols reprodueixen documents oficials del govern o l’exèrcit, en principi sense cap mena de relació amb res. El fet que els capítols vagin tractant temes i personatges diferents augmenta l’efecte de deixar les històries a mitges i la pregunta ‘i ara aquest què m’explica aquí?’ es repeteix força sovint en la ment del lector. No sé si és pel fet d’intercalar els tres elements d’aquesta novel·la o perquè tot i que hi hagi acció, una bona part de la història continua passant dins la ment dels personatges, aquest llibre és força més llarg que els altres. No obstant això, és una novel·la molt llegible i recomanable.

L’any passat, per Sant Jordi, em van regalar la novetat de Murakami del 2010, De què parlo quan parlo de córrer. La veritat és que no el vaig començar a llegir de seguida i encara no l’he acabat. Potser perquè té grans dosis d’autobiografia o perquè les metàfores amb el món de l’atletisme em queden una mica lluny, aquest llibre em costa més que els altres. Contradictòriament, sembla més planer de llegir, perquè és molt descriptiu i tracta temes de la vida de l’escriptor-corredor de maratons amb un llenguatge poètic i visual molt entenedor, però, de moment, no m’ha acabat d’enganxar. En resum però, considero que Haruki Murakami és un autor molt recomanable, a qui se li està començant a reconèixer, ara amb el Premi Internacional Catalunya i d’aquí uns quants anys, amb el Nobel de Literatura, la seva feina després d’haver passat desapercebuda durant molt temps, víctima, segurament, d’haver-se instal·lat còmodament en un terreny confús entre occident i orient.

Llicenciada (i amb títol)

Fa uns dos anys, a l’hotel de Roma, quan vaig engegar la tele, feien una sèrie (House, potser?) i li deien a algú que estava llicenciat (en italià, però s’entenia clarament). El cas és que no li donaven cap títol universitari, sinó que el feien fora de la feina. Em va fer bastanta gràcia la coincidència de paraules.

Bé, doncs ahir, vaig rebre una carta de la universitat perquè anés a recollir el títol de llicenciada en filologia anglesa i em va fer una il·lusió incomprensible. Racionalment, no veig perquè vaig estar tan contenta de cop. Fins i tot, ara no recordo quan vaig saber que havia acabat la carrera, cosa que m’hauria hagut de fer força més il·lusió. Suposo que vaig mirar la nota de l’últim examen per internet i, és clar, vaig veure que ja estava; que al capdavall de la pàgina, el comptador de crèdits havia arribat als famosos 300 i que allò s’havia acabat.

Tot i això, aquesta il·lusió va contrastar dràsticament amb la mandra que em feia anar a l’Autònoma a recollir el títol. Però, al final, m’he decidit a anar-hi aquest matí, per tenir-ho fet i no haver-hi de pensar més. I així, de pas, fer un petit exercici de nostàlgia. Pel camí, anava recordant els primers cops que hi havia anat i les novetats a la carretera que hi havia, que no eren gaires: a la sortida de la universitat, ara ho posa que hi ha una universitat, que abans no; era la sortida Sabadell sud – Bellaterra; també hi ha una mena de marquesina, a l’entrada de la universitat que no havia vist mai i que si és per autobusos no acabo d’entendre d’on vénen ni on et deixen.

I llavors he arribat i per primera vegada, he aparcat malament el cotxe a l’Autònoma. Segurament, com que només vaig anar-hi en cotxe de manera regular durant un període molt breu de temps, en el qual, a més a més, tenia classe a dos quarts de nou del matí (i bàsicament, podia triar aparcament), no m’havia adonat de l’escàndol que és arribar-hi a dos quarts d’onze... Sí que, a l’hora de marxar, havia notat que hi havia molts cotxes, però no m’havia fet la idea que fos tan greu. Bé, el cas és que he aparcat a sobre la vorera amb molts altres cotxes; però a sobre la vorera de debò, eh, no dues rodes a dalt i dues a baix. Després d’això, i maleïnt els ossos a tots els estudiants actuals per anar en cotxe, perquè tot i aparcar malament, el cotxe estava llunyíssim de l’entrada, he anat caminant cap a la facultat. I allà, m’he endut dues sorpreses bastant agradables; la primera és que no hi havia cua a gestió acadèmica, i la segona és que m’han atès molt ràpid, amablement i sense problemes. Ja sé que això últim hauria de ser normal, però jo sempre que havia hagut de demanar informació havia tingut problemes amb les persones que treballaven allà, perquè en comptes d’informar desinformaven bastant. En resum, que en aquest aspecte hi he vist una millora significativa.

I mentre la senyora m’estava acabant d’arreglar els papers, anava pensant que quan jo estudiava allà, veia la gent que anava a recollir el títol i pensava que eren grans i veia com un moment molt llunyà el fet d’acabar la carrera i anar a buscar el títol. I, és clar, llavors he mirat la noia que s’esperava a darrera meu i m’he adonat que segurament ella també em veia gran, tot i que no ens portem tants anys, i que tampoc es pensa que aquell moment no és tan llunyà. Tot això, evidentment, si no és que aquella noia no es fixés absolutament gens en el que jo feia o només esperés impacientment que jo acabés. Que també pot ser.

Bèlgica

Aquesta setmana, he estat a Bèlgica. Vam marxar dilluns, quan, per sort, els controladors aeris ja havien tornat a la feina i vam arribar a Brussel·les al vespre. L’endemà, vam visitar algunes de les principals atraccions de la ciutat. Fa tres anys, ja hi havia anat a Brussel·les i la veritat és que la recordava amb més encant. És possible que això sigui en part culpa de l’època de l’any; és millor anar-hi quan fa una miqueta de sol. Mentre nosaltres hi érem, no va nevar, però feia molt fred i sí que en alguns llocs, hi havia neu de dies anteriors.

Doncs bé, el primer dia, vam veure la Grand Place, que està considerada patrimoni de la humanitat per l’Unesco i realment és el racó més bonic de la ciutat, amb l’ajuntament a una banda, un museu a l’altre i tot de botiguetes i bars al voltant. També s’ha de dir que s’hi podrien haver fet una mica més amb la il·luminació de Nadal. Però en general està molt bé, també hi ha un mercadet de Nadal amb paradetes de productes típics i artesanals i evidentment amb parades de menjar, vam menjar una de les especialitats locals: gaufres – wafels, lògicament de xocolata, que van molt bé per fer passar el fred. També vam visitar el Manneken Pis, que diu la llegenda que era un nen que durant una guerra es va pixar a sobre una bomba i va salvar la ciutat de ser destruïda.

També vam poder veure el Palau Reial, on hi havia molta (però molta, eh) gent corrent, que és una cosa que a mi em costa molt entendre... al migdia d’un dia feiner de desembre (amb un fred bastant considerable), tot de gent apareixia del no-res i començava a donar voltes al parc. I alguns portaven pantalons curts... hi ha gent per tot! Al vespre, vam visitar la catedral de Saint-Michel, on hi havia una exposició de pessebre de les diferents comunitats que viuen a Brussel·les. L’últim dia, vam anar a veure el Parlament Europeu, que està rodejat d’un parc força enfangat amb un llac mig glaçat i vam anar a menjar les famoses patates de la Maison Antoine. El primer cop que vaig anar a Brussel·les, ens va costar força trobar aquesta parada de la plaça Jordan. En canvi, aquest cop, hi vam arribar força ràpid. Però, això sí, les cues per comprar patates fregides continuen sent semblants. És una caseta on fa 60 anys que venen patates i altres “delicatessens fast food” i són tota una institució a la ciutat... segurament, per això hi ha cues per comprar patates, que són bones, però tampoc n’hi ha per tant! De gastronomia típica, també vam comprar bombons i pa grec, que és una mena de coca amb sucre gros i canyella, que s’anomena així perquè els francesos van fer una mala traducció de “brood van de Gracht” (=pa de Gracht).
Finalment, també vam anar a l'Atomium, tot i que ja sabia que no valia la pena pujar-hi, perquè a dins no hi ha gran cosa i les vistes de Brussel·les tampoc són res de l'altre món.

El dimecres, vam decidir sortir de la ciutat. Vam endinsar-nos a Flandes en tren i vam anar a Gant i Anvers. Quan estudiava holandès, tothom qui havia estat a Gant la considerava la ciutat més maca de Bèlgica, però és clar, perd bastant encant, si resulta que s’hi va a l’hivern, fa fred, hi ha molts establiments tancats i, sobretot, han decidit fer obres als carrers i hi ha una bona part de la ciutat, incloent-hi el centre històric, aixecat i ple de màquines i valles. Tot i això, crec que Gant pot estar molt bé, perquè té un canal, travessat per varis ponts que li dóna molta personalitat i l’arquitectura típica de Bèlgica, Holanda, ... amb aquestes casetes amb teulades tan triangulars. A Anvers, l’arquitectura és semblant i a mi, em va agradar més, perquè l’estació, que ja de per sí, val la pena veure-la, és a prop del centre, hi ha una zona peatonal (o gairebé peatonal) on es pot passejar tranquil·lament i la plaça de l’ajuntament també està molt bé.

Dia de reflexió

Doncs molt bé, reflexionem.

La meva primera gran reflexió és que a part d’anar a col·le de dilluns a divendres, hi hauré d’anar diumenge. I a més a més, per fer lloc, s’ha envaït l’aula d’anglès amb els sofàs de la biblioteca, perquè no fessin nosa. A part d’això...

A casa, he rebut propaganda electoral de vuit partits, 5 de parlamentaris i 3 que ho volen ser. Es veu que els de Ciutadans no em consideren com a possible votant o han decidit que si volia votar-los, ja agafaria la seva butlleta al col·legi electoral. La veritat és que el meu vot no depèn de la despesa de diners i paper que els partits facin en campanya electoral. Per tant, en aquest sentit, han fet molt bé.

Aquest és un tema que sembla superficial, però jo diria que els ecologistes, després de set anys formant part del govern, hi haurien hagut de fer alguna cosa. A veure, per què tinc 8 sobres per anar a votar, si només m’ho deixen fer un cop? I ja que estic posada a criticar i que l’ecologisme dels d’Iniciativa tot sovint fa riure (per no plorar), com és que són els únics que m’han enviat dos díptics gairebé idèntics? A tothom els hi han enviat? M'he dedicat a buscar les diferències, perquè a simple vista semblen iguals, però no ho són! En el què jo diria que és la segona versió, han substituït gent jove i el seu futur' per 'persones i les seves expectatives'. També han suprimit algunes frases que venen molt però potser ocupaven massa espai, com 'ara cal anar més enllà', entre d’altres. A més a més, han resumit les 'solucions d’esquerres' que ells proposen i hi han afegit un quadre verd al capdavall explican que han fet amb el vot dels que els van votar mentre han estat governant. Però a veure, em sembla molt bé que corregeixin la seva propaganda, però em semblaria encara millor que no m’enviessin dos papers on diu el mateix i encara m’hauria agradat més que algú hagués fet les rectificacions oportunes abans d’imprimir els díptics.

Continuant amb els díptics amb fotos en blanc i negre, hi ha del president Montilla. Tot i que aquesta foto es estranya, perquè té el fons vermell i l’americana blava (o sigui que només ell i la seva corbata són en blanc i negre), gairebé sembla que es presenti a president del Barça... Doncs, el mateix, es podria estalviar la campanya, sobretot tenint en compte que no fa campanya a favor seu, sinó en contra els altres partits, cosa bastant trista de per sí, però encara ho és més, si resulta que ets el partit que governa. A més a més, continuo trobant curiosíssim que a la mateixa frase diguin que CiU ‘suposa una incertesa per al futur de les relacions entre Catalunya amb la resta d’Espanya’ i que pactaran amb el PP. Tot això, sense oblidar el cinisme que suposo que siguin precisament els socialistes qui van pactar amb el Partit Popular per governar al País Basc.

Per cert, els socialistes són els únics que m’han enviat publicitat en català i castellà. En canvi, els seus arxienemics, el Partit Popular, que tant defensen el bilingüisme només em demanen el vot en castellà. Lingüísticament, la seva propaganda és interessant; tot està en castellà, menys algunes frases (no totes) que rodegen un map de Catalunya. Concretament, la part en català parla de suprimir impostos, incorporar policies i reduir l’incivisme i eliminar la limitació dels 80 km/h. Aquest últim tema, sincerament, no sé perquè se’n parla tant. Durant força temps d’anar diàrament a Barcelona, puc dir que molts dies no podies anar a 80 perquè hi havia massa cotxes. Però aquest és un altre tema. Les imatges del PP també són dignes de comentar, ja que la foto dels candidats està retocada i semblen caricatures. En canvi, en el mapa, hi ha fotos de ciutadans reals.

De propaganda també en castellà, he rebut la de Plataforma per Catalunya, que també practiquen el bilingüisme esquizofrènic de Ciutadans. Em sap greu, però a Catalunya, la gent no diu tres frases en català i llavors salta al castellà. El bilingüisme real no és que l’Anglada m’expliqui la meitat dels seus compromisos xenòfobs en català i l’altra meitat en castellà o que el Rivera, seguit del seu exèrcit despullat, faci un anunci en català i al final em demani el vot en castellà.

De partits de fora del parlament, també he rebut dos tipus de propaganda molt diferent de partits teòricament semblants: Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per una banda, els de Reagrupament són més aviat breus. A mi, només m’han enviat una carta sense cap foto ni gaires promeses electorals. En canvi, el Laporta ens envia una carta, un tríptic explicant-nos els avantatges de ser un estat i els inconvenients de ser espanyols i a més a més, un bitllet de 8400€, que es veu que serà la quantitat de la beca-salari que rebran els estudiants catalans cada any. També trobo que està molt bé que no només surti el Laporta a les fotos, sinó altres candidats de les diferents demarcacions.

A la propaganda d’Esquerra també hi surt el Benach i donen quatre raons simples votar-los. Només hi veig un parell de peròs (i és clar si de quatre raons, n’hi ha dues que trontollen...). Primer, fa massa temps que governen amb el PSC i se’ls hi ha encomanat demanar el vot de la por: una de les raons per votar Esquerra és que “evitarem que el PP sigui àrbitre de la política catalana”. Insisteixo que així no van enlloc, ja que no crec que guanyin (o no dexin de perdre) gaires vots d’aquesta manera. A més a més, que si fa quatre anys s’haguessin quedat en aquesta tercera posició que ara tenen por de perdre, no només la mantindrien còmodament, sinó que segurament haurien aconseguit fer més progressos a nivell nacional que formant part d’un govern liderat per un partit espanyol. El segon tema que trontolla és el del referèndum, a veure, no hi ha la mateixa necessitat ara que fa dos, tres i quatre anys de fer un referèndum per la independència? Per què no ho impulsaven aprofitant que governaven?

Per acabar, hi ha el tríptic del probable guanyador. En aquest cas, també recupero la primera idea de l’estalvi de paper, ja que he rebut dos cops un decàleg titulat 'una catalunya millor' (amb “c” minúscula). Me l’ha enviat el Mas (suposo que no en persona) i Convergència de Prats acompnyat d’una carta de l’alcalde. De perquè Catalunya serà millor si governen ells, també suprimiran la famosa limitació de velocitat (potser sóc l’única a qui no li interessa aquest tema...), també diuen que com que som una nació, tenim dret a decidir, però no expliquen com i proposen la idea del concert fiscal, que segurament és una idea estupenda, però potser no calia muntar tan escàndol primer amb la negociació, retallada i referèndum de l’estatut, deprés amb el “culebrón” del Tribunal Constitucional i finalment amb la setència, si ara hem de demanar el concert.

Loudenvielle et Bagnères-de-Luchon

El cap de setmana passat, vaig anar a França. Concretament, a uns pobles a prop de la Vall d’Aran que es diuen Loudenvielle i Bagnères-de-Luchon. I sort que hi vam anar la setmana passada, perquè acaben d’ensenyar fotos de Baqueira Beret pel temps i ja hi ha neu!! Tot i que no va nevar, el dissabte, va fer força fred i mal temps. Primer, vam anar a Loudenvielle on hi ha uns llacs molt macos. El que nosaltres vam visitar no era gaire gran, però hi havia força gent passejant i pescant.

Després de dinar, vam anar cap a Bagnères-de-Luchon, on vam passar la nit. Com el seu nom deixa entreveure, és un poble famós per les seves aigües termals. De fet, tot i que van ser molt populars des de mitjans del segle XVIII, els romans ja les coneixien, perquè al poble s’han trobat algunes restes d’aquella època. El poble és petitó (menys de 3000 habitants) i força turístic, sobretot quan passa el Tour i a l’hivern, ja que hi ha moltes pistes d’esquí al voltant. A mi, em va agradar molt. Vaig trobar molt curiós com canvien els pobles en travessar la frontera, Bagnères-de-Luchon no s’assemblava gens als pobles de muntanya que ens trobàvem a la Vall d’Aran, segurament, perquè l’època en la qual el poble va crèixer, els pobles es construïen com ciutats petites, amb les voreres més amples i els edificis amb l’entrada més alta que la vorera, que s’han de pujar quatre esglaons per entrar.

L'endemà, el diumenge, feia molt més bon temps. Per això, vam poder parar a diferents llocs a tirar fotos i a veure el paisatge, perquè el dia abans hi havia tanta boira que no havíem vist res. Aquest poble de la foto diria que és Bossòst, un dels últims pobles catalans de la Vall d'Aran.

La vida dels altres

Fa uns quants dies, vaig veure La vida dels altres i la veritat és que em va agradar molt. No és estrany, ja que la pel·lícula ha guanyat bastants premis, entre ells l’Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa l’any 2007. A algú li pot estranyar que no l’hagués vist i que ni tan sols em sonés el títol (i el confongués amb Mi vida sin mí), però no sóc gaire bona recordant títols.

Doncs bé, el cas és que és una pel·lícula molt interessant que retrata una realitat a la qual no hi estem gaire acostumats. Ambientada als anys 80 a la República Democràtica Alemanya, a un oficial li encarreguen que espiï una parella d’artistes. El problema arriba quan aquest oficial s’adona dels motius reals pels quals li encarreguen aquesta missió, que estan molt allunyats dels ideals que ell defensava i que el van fer triar aquesta feina. A més a més, va anar agafant simpatia per la parella i els seus amics, fins al punt que gairebé semblava part de la seva família. D’aquesta manera, de mica en mica, la seva opinió del bé i el mal va anar evolucionant i la seva idea del què era millor pel país, també.

Però, és clar, llavors es va trobar en una situació molt complicada, ja que havia per una banda, els seus superiors li exigien que el seu espionatge donés resultats i per l’altra, cada vegada que els havia d’informar tenia un dilema moral, perquè coneixia massa bé les conseqüències que això podia portar als espiats.

Deixant de banda l’argument, vaig trobar que la pel·lícula aportava una visió molt interessant del món de l’espionatge. De fet, em vaig sorprendre d’algunes tècniques i instruments que utilitzaven. No estic segura que realment tinguessin aquells aparells, però crec que avui en dia, a molts països ja els agradaria tenir aquella tecnologia. A més a més, em va sobtar molt les molèsties que es prenien per espiar-los, com ara enviar deu persones a cablejar el pis d’una gent que al principi, no estaven segurs que fossin sospitosos de res. Però els espiats no es quedaven enrera amb les precaucions (i ben fet que feien!), sabíeu que podien identificar la lletra de les màquines d’escriure? I com que tenien les màquines d’escriure de la gent força controlades, s’havia d’escriure amb màquines de fora del país, que no tinguessin “fitxades” i que es poguessin amagar fàcilment.

Segon Aniversari

Avui fa dos anys, que vaig començar aquest blog. Les temàtiques dels meus escrits han anat variant, perquè tot i tothom canvia i evoluciona i els meus interessos també. És força evident que al principi escrivia molt més (cada cop que miro l’arxiu de blog, a la dreta, i veig que vaig escriure més del doble el 2008, en cinc mesos, que el 2009, en tot un any, em sorprenc!), però és que quan vivia al Canadà tot em semblava més curiós que aquí. També és veritat, que allà tenia més temps lliure i feia més coses fora del comú, com ara sortir al carrer a 30 sota zero i menjar pumpkin pie.

Però bé, això no val pas dir que ara m’avorreixi! Al contrari, durant aquest segon any d’existència del blog, he acabat la carrera i he fet un màster, motiu pel qual la meva vida social s'ha vist reduïda a la mínima expressió (cosa que també em serveix de justificació per la disminució d'aportacions a aquest blog). Tot i això, sempre que puc, vaig de vacances, cap de setmana, escapada o similar a algun lloc interessant: Londres, Viena, Carcassone, Delhi.

Durant aquests últims temps, també he començat a desenvolupar una nova afició: la pintura. Bé, dit així sembla una cosa molt seriosa i la veritat és que només he acabat un quadre i no és res de l'altre món... però qui sap? Potser d'aquí tres-cents anys, val una fortuna! Aquí, teniu la meva primera "obra d'art" titulada Atrofia paisatgística.

Pels nostàlgics com jo, que no ens cansaríem mai de veure la mateixa pel·lícula i que hem rellegit llibres simplement perquè en aquell moment no ens veiem capaços de trobar res millor per llegir i volíem tenir garanties que la lectura no ens decepcionaria, he mirat una mica els posts antics i he fet una petita tria. Primer de tot, he mirat quin escrit tenia més comentaris. El guanyador (amb bastanta diferència) és el de l'enquesta d'abans que nasqués la Júlia. També he buscat quin tenia més comentaris després d'aquest, perquè a l'enquesta també vaig iniciar una petita campanya que va provocar molts comentaris. Es titula Prendre's la història amb bon humor i a mi m'ha fet gràcia tornar-lo a llegir (per això us deixo l'enllaç!). Per aquí, també he trobat el moment estelar en el qual vaig descobrir The Rhino Party, que tot i passar desapercebut en el seu moment, crec que es mereix una menció especial. I, per anar acabant, volia enllaçar l'últim viatge de l'any passat, a Viena, però acabo d'adonar-me que ja ho he fet un tros més amunt. Per tant, us deixo el link del primer viatge de l'any passat, a Banff. Sembla que fos ahir!